PERDEM NEURONES EN FER-NOS VELLS?

Espines en una branca dendrítica de una neurona inhibidora

Espines en una branca dendrítica de una neurona inhibidora.

Quan la gent s’assabenta que u es dedica a aquesta cosa de estudiar les neurones, una de les preguntes que més sovint et fan és la de si perdem neurones en fer-nos vells. Bona pregunta. A la gent sempre li preocupa el fet de perdre coses, especialment en aquestos temps de crisi. Quan ens enfrontem a la fosca realitat de envellir, poques coses milloren al nostre organisme. La veritat és dura, però que li anem a fer… És ben evident per a tothom que quan ens fem vells el nostre cervell funciona pitjor. –Açò per suposat, és en general, no més hi ha que sentir a alguns nonagenaris com Santiago Carrillo per a veure que hi ha freqüents excepcions- La nostra memòria es fa més feble i determinades tasques ens costen, en general, més. Però, per què patim esta lenta i inexorable crisi? Perdem neurones quan es fen vells? Si les neurones són l’eina que fem servir per a aprendre i recordar, és clar que perdre’n ha de tindre necessàriament efectes perniciosos per a desenvolupar estos processos. Parle, es clar, de processos no patològics. Per suposat que quan patim una malaltia com el mal d’Alzheimer perdem moltes neurones, però açò no és el que ocorre habitualment.
Hui, aprofitant la publicació d’un article de un grup de recerca la Universitat John Hopkins (1 ) ens vindrà be repassar el que sabem al voltant de la misteriosa desaparició de les nostres benvolgudes neuronetes. La veritat és que es una creença generalitzada, fins i tot entre la comunitat científica, que amb l’edat el número de neurones del nostre cervell minva i que esta mort neuronal podria ben be ser la responsable dels dèficits en aprenentatge i memòria que patim quan anem fen-nos vells. No és casual que es tinga aquesta perspectiva, donat que durant molts anys s’han publicat estudis que apuntaven en aquesta direcció. Per exemple, hi ha una ampla evidència de que en l’escorça prefrontal dorsolateral hi ha pèrdua de neurones en primats vells. Aquesta regió del nostre cervell està localitzada, com el seu propi nom indica, en la regió més propera al nostre front i en una posició dorsal (propera a la part superior del nostre crani) i als costats del nostre cervell. Aquesta regió és molt important, entre d’altres motius, perquè és la responsable de la nostra memòria de treball. Aquest tipus de memòria és la que fem servir per a recordar coses a curt termini, abans d’emmagatzemar-les de forma definitiva o, fins i tot si sols necessitem d’elles durant un període curt de temps. És la memòria que emprem, per exemple per memoritzar un número de telèfon abans de escriure-lo en un paper; al cap d’uns pocs minuts l’hem oblidat completament. Per tant, la pèrdua de neurones en aquesta regió podria ben be ser la responsable de les deficiències cognitives en memòria de treball que patim en envellir. El que els investigadors de l’estudi que ens ocupa han vist, és que no sols perdem neurones excitadores si no que també en perdem de inhibidores. Les neurones excitadores són aquelles que quan contacten amb un altra neurona fan que aquesta tinga més probabilitat d’enviar informació a altres neurones, mentre que les inhibidores fan just el contrari. Per a que ens entenga’m, les neurones excitadores són com un grup d’amics que tinguéreu i sempre us cridaren per a anar de festa. Les neurones inhibidores representarien a un altre grups d’amics, més tranquils que us digueren que ens podem quedar a casa i veure una pel·licula. Quan més senyals dels amics “festers” rebeu, més probabilitats hi ha de que eixe dia eixiu, però si us criden molts dels “tranquils”, serà més fàcil que es quedeu a casa. Així és com funciona el nostre sistema nerviós, amb un balanç exquisit d’excitació i de inhibició. Potser un altre dia en parlem de aquest balanç i de que ocorre quan es perd, però ara tornem a l’assumpte de la pèrdua de neurones.
Contar neurones no és una tasca fàcil. Algunes estimacions parlem de que tenim més de 100.000 milions de neurones al cervell d’un humà. Podeu imaginar que contar-les una per una, inclús en una regió petita, és una tasca tan formidable com contar les estreles que hi ha a una galàxia. És per això que els neurocientífics em desenvolupat eines per a fer-ne estimacions. La disciplina que agrupa aquestos mètodes per a quantificar el número de neurones o el volum que ocupen es denomina estereologia. D’una manera simple, podríem dir que el que es fa es esbrinar quantes neurones hi ha en uns quants petit volums de la regió cerebral que ens interessa i després extrapolar aquestos resultats al volum total. Es com si per a calcular els manifestants que han acudit a una manifestació, calcularem els que hi han en uns quants cercles de 10 metres quadrats i després multiplicarem aquest nombre per la superfície total que ocupa la manifestació. Bo, ja sabeu que en les manifestacions estes mesures varien força depenent de si les fan els organitzadors o la policia, però, en general els científics tendim a ser més objectius.
Per a la nostra tranquil·litat, s’ha de dir que hi ha moltes regions cerebrals en que no s’han trobat cap tipus de pèrdua neuronal amb l’edat. Tot i això, segueixen havent tasques que depenen d’aquestes regions que resulten afectades en animals i persones velles. Per la qual cosa, la pèrdua de neurones no sembla ser un factor decisiu per a aquestes deficiències cognitives. En moltes d’aquestes regions el que s’ha observat és que hi ha un reducció en la complexitat dels arbres dendrítics i de la densitat de les seues espines. Disculpes per els tecnicismes, m’explicaré millor. Les dendrites són com les branques de un arbre que tenen les neurones i on reben el contactes, i per tant la informació, que els envien altres neurones. Moltes d’aquestes connexions que arriben a les dendrites fan contacte en unes protrusions en forma de xampinyó que es denominen espines dendrítiques.

Per tant, si les nostres neurones tenen menys branques i menys espines, rebran menys contactes d’altres neurones i també menys informació. I, companys, menys informació processada significa menys capacitat per a aprendre i recordar. Es a dir, que les nostres neurones pateixen una mena de poda conforme envellim. A més, sabem que hi ha molts neurotransmissors, les molècules amb les quals les neurones es comuniquen entre elles, que no funcionen o no s’alliberen amb la mateixa eficàcia que en la joventut.
Un recent estudi epidemiològic fet a Finlandia demostra que un 76% de persones majors de 60 anys descriuen patir problemes amb la seua memòria. Donat que estem patint un increment gran en la proporció de gent gran a la població mundial, aquest és un problema greu per al nostre futur més immediat. Hi ha alguna manera de millorar-ho? Doncs la veritat es que, a hores d’ara aquest és un problema que encara no hem sabut resoldre. Malgrat tota la plètora de pseudomedicaments, compostos i altres solucions miraculoses que sen’s ofereixen dia a dia per la radio, no existeix cap remei que siga efectiu per a la pèrdua de memòria. Un dia en parlarem d’aquestes enganyifes, però hui m’agradaria donar un poc d’esperança. Com podeu suposar, no es un d’aquest remeis d’herbolari el que pinta millor per a restaurar la nostra memòria, sinó una molècula denominada guanfacina. Un estudi publicat a la revista Nature (2) ha desvetllat que aquesta molècula, provada amb èxit amb primats, és capaç de revertir els dèficits en memòria de treball associats a l’envelliment. Quan les mones es fan velles, el nombre d’espines dendrítiques (recordeu, les protrusions en forma de xampinyó que tenim a les branques de les neurones) de la seua escorça prefrontal disminueix. Ara bé, si s’aplica guanfacina a esta regió cerebral, les espines es mantenen i també es preserva la memòria de treball. Açò ocorre perquè les espines tenen una elevada concentració de proteïnes que responen a un missatger químic de les neurones que es denomina AMP cíclic i quan es fem vells la concentració d’aquest missatger augmenta. Seria un poc complicat, i llarg, parlar-ne ara de cóm ocorre açò, però aquest increment en AMP cíclic fa que les connexions de la escorça prefrontal funcionen pitjor, que es perden espines i que no funcione be la nostra memòria de treball. El que fa la guanfacina és precisament inhibir l’acció del AMP cíclic i és, per tant, capaç de restaura la memòria de treball de les mones velles als nivells que tenia quan eren joves. Fantàstic, no? De segur que ja estan en marxa estudis clínics per a portar aquestos descobriments als pacients. Mentrestant, la millor manera de mantenir el nostre cervell en plena forma és exercitar-lo el més possible. Està ben demostrat, i d’això estaria be que en parlarem en un altra ocasió, que fer servir les nostres neurones les manté àgils i vigoroses i endarrereix els efectes de l’envelliment. Així que més pensar, aprendre i recordar, i menys comprar remeis de molt dubtosa o nul·la eficàcia. La memòria d’elefant no ens la produirà res, de moment, més que nosaltres mateixos.

1: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/22020730

2: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/21991958

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 14 11 ?